L'aval o la perversió del sistema
En motiu del darrer procés electoral blaugrana, torna a estar d’actualitat l’aval que ha de prestar anualment la junta directiva del FC Barcelona equivalent al 15% del pressupost anual per despeses del club . Aquesta obligació ve de lluny, i de dalt de tot. Fou imposada per la Ley 10/1990 del Deporte en el marc de l’intent de l’Estat per sanejar la magra economia dels clubs de futbol i regularitzar la seva compatibilitat a través de la conversió d’aquests en societat anònimes esportives. El preu que van haver de pagar aquests clubs, però, va ser molt alt: van deixar de pertànyer als seus socis per ser propietat d’un reduït grup d’accionistes. Hi va haver, no obstant, un excepció recollida en la disposició addicional setena de la llei, aquells clubs que tinguessin una economia sanejada podien seguir sent propietat dels socis a canvi de l’obligació per part de les directives d’aquests clubs de dipositar davant la LFP el referit aval per cobrir eventuals pèrdues i garantir la solvència del club. Només Barça, Reial Madrid, Athletic de Bilbao i Osasuna van poder acollir-se a aquest règim.
Aquest sistema ideat pel legislador fa 20 anys, actualment podem afirmar sense embuts que és antiquat, injust i no serveix a la finalitat per la qual fou creat.
Anem per parts: amb el creixement exponencial del pressupost dels clubs de futbol (en especial Barça i R. Madrid) el 15% que la Junta ha d’avalar és avui dia una quantitat exorbitant (58,5 milions d’euros) que pocs socis es poden permetre. Això fa que el nostre Club, que és dels seus socis, només pugui ser presidit per un reduïdíssim grup de persones amb el poder econòmic suficient per garantitzar aquestes quantitats. El club democràtic per excel·lència, quelcom més que un Club, resulta que només pot ser presidit per un grup tan o més selecte que els consells d’administració la resta de societats anònimes esportives. Ras i curt, qualsevol soci català del Barça pot ser President de la Generalitat, però no President del FC Barcelona.
L’aval és pervers i enlloc de garantitzar la solvència del club limita l’actuació i la iniciativa dels seus dirigents i condiciona les seves decisions. Analitzem la situació que crea l’aval: quin administrador d’una societat, quin conseller delegat, quin càrrec polític té una responsabilitat personal tan gran en el desenvolupament de les seves tasques. És que el consell directiu d’Abertis, de Microsoft o del Banc Santander ha d’avalar personalment el 15% del pressupost anual d’aquestes grans, enormes, estratosfèriques empreses? És que no hi ha sistemes per assegurar la bona gestió de la junta i la solvència del club? És que societats, associacions i fundacions amb patrimoni i responsabilitats no garantitzen davant de tercers la seva solvència al marge de la gestió de l’equip directiu?
Encara hi ha, a més, una altra conseqüència de l’aval encara més perversa i que confronta directament amb l’exigència de transparència, honestedat i vocació de servei desinteressat al club que comporta el càrrec de directiu. En paraules d’Evarist Murtra “l’aval inocula el virus del retorn”. Si un directiu ha de pignorar una part important del seu patrimoni per ocupar el càrrec, amb el risc de perdre’l si l’aval és executat per pèrdues econòmiques, la possibilitat de rescabalar-se per aquest risc amb comissions per traspassos, per contractes de patrocini, publicitat, subministrament, cobraments en espècie i altres avantatges personals que pot oferir el càrrec de directiu del Barça cobra tota la seva força. El benefici personal al marge dels interessos del club que pot obtenir el directiu sempre dependrà de la seva integritat, però la legitimitat negativa, el virus del retorn, ja s’ha introduït a través de l’aval a l’organisme del directiu i, aquest, si no té un sistema immunitari prou fort pot sucumbir-hi sense remei.
És clar que l’obligació de prestar l’aval ve exigit per una llei estatal i que fins que aquesta no sigui modificada pel poder legislatiu la situació seguirà sent la mateixa, però el coneixement i la conscienciació de la massa social blaugrana i de la ciutadania en general és el primer pas per aconseguir la supressió del patològic aval del Barça.